martes, 15 de mayo de 2012

Història del violí

 El violí (etimologia: de l'italià Violino, diminutiu de viola o viella) és un instrument de corda fregada que té quatre cordes afinades per intervals de quintes: sol2, re3, la 3 ymi4. És el més petit i agut de la família dels instruments de corda clàssics, que inclou la viola, el violoncel i el contrabaix, els quals, excepte el contrabaix, són derivats tots de les violes medievals, especialment de la fídula. En els violins antics les cordes eren de budell. Avui poden ser també de metall o de budell entorxat amb alumini, plata o acer; la corda en el meu, la més aguda-crida cantí-és directament un fil d'acer, i, ocasionalment, d'or. En l'actualitat s'estan fabricant cordes de materials sintètics que tendeixen a reunir la sonoritat aconseguida per la flexibilitat del budell i la resistència dels metalls.
 En el violí la primera corda a ser afinada és la del la; aquesta s'afina comunament a una freqüència de 440Hz, utilitzant com a referència un diapasó clàssic de metall o, des del segle XX, un diapasó electrònic. En orquestra i agrupacions el violí sol ser afinat a 442Hz, ja que les condicions del medi, la temperatura, o la progressiva destensió de les cordes fa que aquestes es desafinin, i per compensar s'afinen una mica per sobre.  
Les tapes del violí es modelen amb suaus corbes que proporcionen la característica de voltat. Els cèrcols, que van al voltant del violí donant la silueta, són de poca alçada, el pal posseeix cert angle d'inclinació cap a enrere respecte a l'eix vertical, longitudinal i es remata per un cargol anomenat voluta. 
L'estructura interna del violí la constitueixen dos elements fonamentals en la producció sonora de l'instrument donats per la barra harmònica i l'ànima. La barra harmònica corre al llarg de la tapa just sota de les cordes greus i l'ànima està ubicada just sota del peu dret del pont on s'ubiquen les cordes agudes.  
Les partitures de música per a violí usen gairebé sempre la clau de sol, anomenada antigament "clau de violí".
El violí té la característica de no posseir trasts, a diferència de la guitarra, el que dificulta l'aprenentatge. 




El primer document en el qual apareix pintat un violí, és un retaule de 1529 de Gaudenzio Ferrari.Es curiós, perquè apareixen recolzats sobre l'espatlla, i tenen tres cordes uns, i quatre altres.


El probable, és que aquest instrument aparegués a la regió de Milà, entre 1520 i 1550. D'aquesta època, es conserven violins de tres cordes, construïts per Andrea Amati de Cremona. Aquest va ser, si no l'inventor, el primer constructor del primer violí de quatre cordes, datat sobre el 1555.
Però bé, suposo que no és en si la història de la construcció del violí el que t'interessa.
Possiblement, l'aparició del concepte "música de cambra", va poder aparèixer a finals de segle XVI.Es una clara distinció entre la música destinada a ser interpretada en els salons de la noblesa, i ho destinada al públic que es congregava a les esglésies, que va ser cridada, "dóna chiesa". Aquesta divisió es veu representada per dos grans tipus d'expressió musical: la cantata, i la sonata.La última, es va independitzant de la música per ser cantada, i va adquirint major expresíon, i definició de les seves fórmules musicals.
La sonata així entesa, donarà lloc a les diferents combinacions instrumentals de cambra, (i simfònica) en què el violí juntament amb altres instruments d'arc, va ser i és l'autèntica espina dorsal.
Dins el desenvolupament de la forma sonata i la necessitat de ser interpretada per més d'un instrument, (a excepció dels de teclat), es desenvolupen també les formacions, que són:
El duo, que ha proporcionat diverses possibilitats de combinació, és indubtable que la seva composició més característica, és la composta pel violí i el piano.Ya anteriorment, el violí, va formar part del duo per excel · lència de l'època barroca: violí i clau. Com veus, el violí des dels capítols més primerencs de la forma, és gairebé el protagonista, (o coprotagonista), indubtable.
Típiques les sonates per a violí i piano de Beethoven, ja en l'època clàssica, i més tard, abastades des del Romanticisme, fins a Bartok, Stravinski i Schonberg.
No oblidem el trio, en les seves formacions més habituals, violí viola i violoncel, o aquesta altra: violí, violoncel, i piano; trenta-un de Haydn, set de Mozart, vuit de Beethoven, (recorda el famós trio Arxiduc). El trio de cordes, com sabràs comporta més problemes d'equilibri i densitat sonores, i això fa que no fos tan profús, aquesta, el QUE 563 de Mozart, Beethoven va escriure cinc, i fixa't, que en formacions com les del trio de Brahms, al costat del piano i la trompa, es troba el violí. Un altre cas, el dels contrastos per a violí clarinet i piano de Bartok.
El quartet en si és arxiconegut com a formació de corda sola, o amb la col · laboració del piano. Així aniríem sumant instruments, sense sortir de l'orquestra de cambra, i sempre o molt sovint, és el violí l'encarregat del canto.No és estrany, perquè és el representant per excel · lència, (sense fer de menys a cap), del cant i l'expressió.
És clar que el violí, va tenir el seu joc abans de l'aparició de l'orquestra simfònica tal com la coneixem, com el resultat de l'ampliació instrumental dels ja grans grups de cambra. Ha estat i és, un instrument que ha tingut un paper fonamental al llarg dels estils i èpoques que van escriure la història de la música.




3 comentarios: